Qui no s’arrisca, no pisca
El Nàstic de Tarragona s’imposa al
Reus Deportiu per 2-1 en un derbi en el que sempre va portar el pes del partit,
i que es va decidir en un final emocionant marcat per tres gols en nou minuts.
Començava
el derbi el diumenge al migdia amb una assistència digna d’un partit molt esperat,
poc més de 4.000 persones, la més alta en el que va de temporada al Nou Estadi.
El partit començava amb un ritme de joc lent, amb un Gimnàstic que volia la
pilota i proposava joc davant d’un Reus ben armat defensivament, que esperava pacientment
el seu moment al contraatac.
L’equip
de la capital es distribuïa en un 4-2-3-1, amb una línea de mitges puntes
tècnics composada per Bueno, Arriaga i Calderón; i amb l’ organitzador de Lerma
al doble pivot. De nou, l’atacant del planter Virgili. El conjunt reusenc sortia
amb un teòric 4-3-3, que en posició defensiva es replegava en un 4-4-2 o un
4-5-1, amb dues línees defensives molt juntes i agrupades des de la frontal de
l’àrea gran fins al centre del camp. A dalt, el Deportiu situava al migcampista
creatiu Masqué, buscant assistir, una mica més endarrerit, el ràpid Sergio
León.
Aquesta
superpoblació de jugadors interceptaven contínuament els intents de combinació
dels migcampistes granes. El Gimnàstic
treia la pilota jugada, per mitjà de Lerma, Rodri s’encaixava entre els dos
centrals i els laterals, Vélez i Benito, oberts, pujaven les bandes. Aquest agrupament
de migcampistes de treball defensiu agrupat en les dos línees de l’equip de
Castillejo obligava a carregar el joc cap a les bandes, per on només s’apropaven,
amb perill, Calderón i Benito durant els primers vint minuts. Al 21, el mateix
Calderón, després d’un error en el rebuig del porter del Reus, Àngel Blasco,
retalla i remata perquè salvi sota pals el central Ferran, la primera ocasió de
perill de tot el partit.
Per
la seva banda, el Reus s’estirava poc, però ho feia amb verticalitat i rapidesa
amb la mobilitat de Sergio León, les assistències de Masqué i l’arribada del
lateral omnipresent Taranillas. Així, el lateral, quasi remata una centrada al
punt de penal del mig al minut 14. Però, la pilota aturada era l’arma més
efectiva dels del Baix Camp. D’aquesta manera Beñat quasi fa el 0-1 al 38 amb
una rematada al primer pal a l’àrea petita que para Rubén Pérez.
La
segona part seguia la mateixa tònica, però amb un canvi sobtat d’escenari: començava
a ploure, i el temps alternava el sol d’un diumenge de vermut amb la pluja constant
de la tardor més grisa. El públic s’ho mirava agrupat quasi per complet des de
les tribunes cobertes, en un gest del club en obrir-les durant el descans al
públic que estava situat al gol i a la tribuna preferent, que van anar
ocupant-les fins emplenar-les. Bon detall.
Com
que el temps patia de bipolaritat, el partit va mimetitzar les símptomes. El
joc es debatia entre la contenció reusenca, en uns primers minuts travats, plens
de targetes grogues; amb les noves variants proposades per l’equip local: l’agitació
de David Haro, que va firmar uns primers minuts efervescents; l’aparició d’un
Arriaga més constant, que li proporcionava al Nàstic un domini més clar a
mesura que avançava el partit.
Però
per sobre de tots ells, l’home que canviaria definitivament l’argument va ser Eugeni.
Substituïa al mateix Arriaga al 67 i en poc més de vint minuts va revolucionar
el match. Tot just sortir va provar
els reflexos del porter Blasco amb un xut fort i ras (74’) en la primera acció
clara de perill de la segona. Les combinacions del Nàstic eren ara cada vegada
més contínues i fluides a causa de la mobilitat entre línees d’Eugeni, que
atorgava una marxa més a la sala de màquines dels de Salamero.
L’ambició
grana per guanyar el partit es van evidenciar en l’aposta ofensiva de l’entrenador
grana: treia també a Rodri per Quintana i el Nàstic sumava cinc jugadors de
creació per darrere de Virgili. No va trigar gaire en fer el primer: centrada
des de l’11, Haro, i rematada perfecta del davanter guanyant l’esquena al
defensa. Minut 85.
Començava
així la bogeria final: ocasió de León després de la represa que surt fora per
poc i, a la següent jugada, en un sortida del Reus, recuperació grana d’un
David Haro que s’interna pel centre d’una
defensa despoblada i oberta. Defineix enganyant a Blasco fent el 0-2. Minut 89.
I quan semblava un derbi sentenciat, durant els quatre minuts d’afegit, el migcampista
del Deportiu que havia sortit a la segona part, Álvaro, s’avança al defensa en
un centre desesperat des de l’extrem dret. 2-1 i tensió fins al 94’. El temps
ja havia decidit que la pluja era més apropiada pel novembre: l’aigua baixava cada
vegada amb més força. I el futbol també, aliat aquesta vegada amb l’espectacle,
va recompensar l’esperit ofensiu i atrevit del Gimnàstic i no la prudència conservadora
d’un Reus treballador i parc.
Luis Alberto Moral Pérez
No hay comentarios:
Publicar un comentario