Mirar enrere, mirar endavant

En aquesta entrada no parlarem de cap partit de futbol, ni farem cap entrevista a cap esportista. Ens prenem aquesta columna, després d’un temps de silenci, com una mena de sumari per reflexionar sobre el que vindrà pròximament en aquest blog. I en especial sobre com vindrà. Accelerarem, doncs, el ritme d’entrades que el blog ha registrat en el seu primer i breu període de vida, alternant a partir d'ara els continguts periodístics —donant rellevància a les entrevistes de personatges destacats, llunyans; trepitjarem les fronteres— amb altres entrades més breus, de nou format, en les que abocarem les nostres reflexions personals sobre les pràctiques periodístiques esportives, i també generals, que es practiquen a la xarxa: un nou horitzó que ja està esdevenint camí i empremta de la premsa escrita.

Així doncs, és aquesta entrada una cruïlla on es troba el passat i el futur de La leyenda del 10. El present no existeix en aquesta plana: la lletra escrita, la reflexió, és part del passat, una manera d’estirar-lo per evocar les seves emocions, refer-lo amb altres pensaments, i tot deformat, arribar a aprendre alguna cosa d’ell. Per exemple, podem rememorar un partit de futbol per revestir-lo de misticisme. L’altre dia recordava el dia que el Nàstic de Tarragona va ascendir per darrer cop a la Primera Divisió espanyola. Vaig veure el partit en una televisió que no acabava d’agafar el canal i, entre la boira UHF, es podia divisar la calba d’en Luís César, aquell entrenador gallec que va obrar un miracle i, com el geni de la llàntia, va desaparèixer. Una temporada més, molts fitxatges després, i dos tècnics despatxats, l’equip tornava a Segona amb un somni viscut, com qui es lleva d’una borratxera en un llit estrany. Però l’evocació del passat mai és innocent. Parlem d’aprendre d’ell, i una cosa m’ha quedat clara en les meves esporàdiques visites al Nou Estadi aquesta temporada. La reminiscència d’un Nàstic d’elit em donava l’altra cara que la realitat em negava. Anar la primera volta aquesta temporada al coliseu grana era entrar en la decadència. Com ho és, segurament, visitar el Carlos Tartiere o enfundar-se una samarreta del desaparegut Club de Fútbol Palencia. Una decadència feta de graderies buides, jugadors inoperants i una sequera golejadora que va durar moltes jornades. Però un bon record en temps dolents és com un gol de rebot i amb el cul després de tres mesos sense marcar-ne cap: un crit a l’esperança, com l’inútil espíritu de Juanito. Un record que vam estirar fins que van arribar els reixos, i van portar, entre noves inversions, de cop, un equip competitiu que obligava a il·lusionar-se. I jo pensava en l’ascens, en aquella tarda davant d’una tele amb les antenes a la babalà, i, de fet, no volia tornar a la realitat. Havia confós el somni amb la vigília. Aquesta melangia que em va dominar tota la segona volta, i que m’impedia tornar al camp, és la que té presonera el poder creatiu d’aquest país.

I més en temps difícils, que tots ho són, però especialment aquests —ens ho repeteixen cada dia els telenotícies i les converses d’ascensor que, més o menys, sempre tenen la mateixa originalitat—, en els que tothom comparteix en veu alta les inseguretats pròpies d’allò que vindrà. Ens han estripat les brúixoles i els mapes. De fet, ens ho han trencat tot. Escoltem els gurús moderns amb una esperança fútil que sabem, en el fons, que no espera res. Perquè tampoc diuen res. Volem una paraula d’ànim i respostes. Un "va, ho estàs fent bé, tot s’arreglarà". Volem saber si la jornada de vuit hores, les catorze pagues i els trenta dies de festa s’han acabat per sempre. És el món del periodisme un món especialment fotut —com tots, eh, no es cregui— sí, com tots, però escolti, que també hem d’inventar-nos un nou lloc de treball, eh. Cadascú el seu, emprenedoria, i intenta trobar el segment de mercat que no està cobert. Visca el branding. Tinc un iPhone i no sé com funciona. I s’han acabat els dies grisos, noi, i la falta de talent. Fàcil és parlar, ho veiem cada dia a Telecinco, però no és tan fàcil començar a picar pedra i marcar noves direccions.

Al marge dretà d’aquesta plana veuran alguns exemples de noves direccions. El mestre, que és el Martí Perarnau, té un magazín esportiu, polifònic i poliesportiu. Qui vulgui llegir sobre el joc, conèixer com s'explica un esport, saber, que entri. Endavant. Fa poc, va obrir un espai de pagament, el Club Perarnau, amb un material exclusiu pels seus abonats. El concepte del freemium, on ofereix gratuïtament aquells continguts d’actualitat, i d’altres de qualitat per intentar atrapar el lector; mentre va teixint tota una literatura espectacular, amb revistes i monogràfics, a la part interior del que va començar com un blog esportiu. Un altre exemple és Camp d’esports. Un web de mínims, senzilla i diàfana, ens obre l’actualitat esportiva del camp de Tarragona, molt imbricada en enfocament amb aquest blog. Es finança, fins on sabem, gràcies a la publicitat, com el model de negoci tradicional. Un diari esportiu en català i tarragoní, a més, virtual. Oferir continguts en aquest àmbit no és gens fàcil. L’últim exemple que volem posar de relleu és la revista en paper Panenka. Fa poc, el meu amic Toine Ramos escrivia al seu Bloc de notes unes ratlles, com li agrada dir a ell, sobre aquest negoci emprenedor, jove i vintage. Un experiment romàntic: crear una revista esportiva que no parla des de la perspectiva habitual, la del diari més venut a l’Estat espanyol, per exemple. Un cas encoratjador i diferent, que potencia un ús transmèdia dels continguts amb aplicacions i web, però que centra els esforços en un format de paper luxós i, quasi bé, lasciu. 

Sort.

Tres exemples molt recents. Tres casos que ens omplen d’esperança i comencen a obrir llum a l’obscuritat. Si més no, encenen una espelma. Cosa molt millor que maleir-la. Perquè la paraula ens ha d’obrir una porta al futur. Perquè si fem present el passat ens estem mentint a la cara. Perquè hem de tornar al camp, pujar les escales i mirar la gespa, amb uns ulls nus i nous cada dia. Perquè avui, ja, comença la nova temporada, la temporada en la que tornarem.

Crònica i anàlisi del Nàstic 1 - Hospitalet 2

El reflex d’una trista realitat

El Gimnàstic de Tarragona perd a casa (1-2), malgrat ser superior quasi tot el partit contra un C.E. L’Hospitalet ben plantat al terreny de joc, que va aprofitar la seva fortalesa en defensa, l’atzar, i un parell de faltes al final de cada part per remuntar el gol inicial de Marc Martínez (15’). El conjunt tarragoní trenca la seva ratxa positiva en la segona volta. La derrota és la primera a casa de tota la temporada.

Diumenge passat a les 12, 2.235 espectadors s’aplegaven al Nou Estadi de Tarragona amb una esperança més fruit de les sensacions que estava donant l’equip en els darrers partits, que de la realitat crua de la taula classificatòria. Aquesta il·lusió també havia contagiat a uns mitjans que sondejaven a l’opinió pública grana contagiada per l’al·lè optimista del bon futbol de l’any 2013. Però, a les 14.05, la gent sortia del camp amb un rumor ja conegut a la grada en els darreres temps: la queixa i el mal humor incomodava l’espectador atònit, que mirava un marcador que no li retornava el que buscava. Un mirall trencat.

Enmig d’aquest migdia assolejat i fredolic, un partit que posa de relleu algunes de les lleis fonamentals del futbol: la doble realitat que, en alguns casos, separa el joc del resultat, l’absència de justícia, i la diversitat de camins per arribar a l’únic valor perdurable en aquest esport: el gol. I amb ells, els resultats. Tot i que els més romàntics no hi estaran d’acord, ningú recordarà amb el temps el partit de la jornada 28 de la temporada 2012-2013. I sí que hi ha motius per escriure unes línies. Comencem.

Plantejament

Els primers minuts del partit confirmaven la capacitat de l’equip local per moure la pilota amb sentit i generar ocasions de gol. Aquest Gimnàstic vol tenir la pilota i, a diferència del començament de la competició, ara sí que té arguments per fer-ho amb solidesa. A l’alineació, a causa de les absències, De Lerma es situava amb Marc Martínez al mig del camp, tot i que aquest últim tenia més llibertat per pujar l’atac. És l’encarregat de recollir la pilota en la base de la jugada i de distribuir-la als atacants. No debades és el 10.

Però el joc ofensiu grana es complementa amb altres armes eficaces com els laterals, tot i que en aquest darrer partit Fran Vélez, un central, va ocupar la posició de lateral esquerrà. Vélez va reforçar la zona defensiva enganxat a una línia de tres defenses amb els dos centrals, completant les cobertures predisposades per defensar el millor atac de la categoria, com va confirmar en roda de premsa Javi Salamero. A la dreta, emperò, el jove Alberto Benito va tenir moltíssima presència atacant durant tot el partit, exhibint la seva millor qualitat: la velocitat. De la seva societat amb l’hàbil migcampista Javi Martínez, van sorgir la majoria dels atacs.

Per la dreta, un Arnau Tobella massa sol en l’atac completa la línea de quatre mig campistes per darrere de la davantera Marcos-Perera. El segon acut a rebre la pilota una mica més endarrere per la seva capacitat de passada que Marcos, un rematador pur, no té. Aquests dos són també els encarregats d’iniciar la pressió sobre la defensa rival per provocar pèrdues en situacions perilloses, un recurs molt present durant l’inici del partit. 

Un altre mecanisme del circuit tàctic de l'equip a tenir en compte: quan Javi Martínez (dorsal 9) mou la seva posició en diagonal per tal de crear superioritat pel centre de l’ofensiva, Alberto Benito ocupa l’espai de la seva banda com a carriler, aportant habilitat i atreviment: pot ocupar l’espai, però amb una defensa estàtica també desborda per posar la centrada, un aspecte que ha de millorar en carrera. Així va ser generalment durant la primera part, mentre que a la segona, el 9 grana es va escorar més a la banda associant-se amb el lateral, que es desdoblava contínuament per la banda esquerra.

Fotografia: La leyenda del 10

Aquest 4-4-2 inicial va ser complementat per un Hospitalet que va situar una línia de cinc migcampistes una mica per davant de la seva defensa de quatre. A l’inici del partit va situar la seva última línia quasi al mig del camp, per tractar de recuperar la pilota a zones avançades, malgrat que amb el pas dels minuts anés retrocedint obligat per les batzegades del Club Gimnàstic. Tot i aquest 4-5-1 defensiu, el lateral esquerre Valentín sortia ràpidament amb Corominas, Osado, Cirio i Marc Pedraza, a l’espai per aprofitar les recuperacions de pilota amb un joc ràpid, però amb capacitat d’elaboració.

Després del primer tanteig i escalfament, les ocasions van començar arribar per part del Nàstic amb un cop de cap de Perera que surt pel lateral de la xarxa (9’), i amb altres arribades de l’hiperactiu Benito. Així es com en una falta lateral Marc Martínez dispara al pal curt i fa l’1-0 amb una magnífica rosca que confirmava les bones sensacions dels locals. Aquestes bones sensacions van continuar durant el primer acte, amb la tranquil·litat d’un domini que s’anava concretant en ocasions a partir del minut 30: arribades per sorpresa de Javi Martínez (32’, 36’ o 39’) o remats d’un Marcos (35’, 37’) que semblava no tenir el dia. Tampoc Perera, el seu acompanyant i màxim golejador de l’equip, una mica més actiu a la segona part, però sense l’encert d’altres jornades.

Nus

Minut 44. En un atac sense gaire perill dels visitants, una falta del lateral dret del Gol de ‘Muntanya’ és sacada ràpidament i el centre bombardeja l’àrea fins a l’altre cantó. Allí, el lateral Valentín recull la pilota, amaga i treu un xut poc fort que sorprèn massa a Rubén, que no la pot blocar i la deixa dins l’àrea petita. El central de ‘l’Hospi’, Viale, la recull i l’endinsa a la porteria del Nàstic. 1-1 i silenci a la graderia per primer cop al matí. El que semblava un bon auguri, amb un bon mitjà, el futbol-control i una defensa ben col·locada, queda sense la finalitat del resultat. Els assistents, i segurament també els jugadors, pateixen una regressió cap a unes situacions presents durant una primera volta del campionat plena d’impotència i fam de gol. Déjà vu.

Sembla que l’efecte hipnòtic del denominat gol psicològic fa justícia al tòpic, i la xerrada amb el tècnic Salamero tampoc serveix per retornar a l’optimisme amb pilota de la primera part. Durant la primera fase del segon acte el Nàstic perd la possessió i s’allunya de la porteria rival. Marc Martínez desapareix del joc i només la banda esquerra és capaç de portar la pilota a posicions de privilegi.

Desenllaç

Els canvis van dibuixar una darrera fase del partit. L’Hospitalet canvia els homes de dalt en una doble substitució –entren Aday i Bakary per Corominas i Ángel— i Julio Rico, recent ex del Nàstic, per Cirio. Amb la pilota, el conjunt visitant no té pressa i la mastega sense riscos, mentre que intenta aprofitar les pèrdues en les possessions granes per sorprendre amb la velocitat de refresc dels seus homes i les centrades de Rico. Són minuts en els que no passa res, determinats per l’absència de perill i per les constants interrupcions per faltes, de vegades més en els ulls del col·legiat murcià Navarro Fuentes que en el terreny de joc.

Per la seva banda, Salamero se n’adona de la dependència en la construcció de la jugada de Benito i Martínez a l’esquerra i introdueix un altre carriler per reforçar la dreta: David Haro. També observa que ha perdut domini al centre del camp i el reforça amb Eugeni (per De Lerma, l’home més endarrerit), home creatiu i vertiginós en el seu joc, ple de possessions llargues i passades arriscades.

La mentalitat ofensiva de l’entrenador del Nàstic sembla contagiar als jugadors que endeguen una última onada d’atacs, ara conduïts per l’efervescent Eugeni. Així, la reacció grana agafa embranzida cap al minut 30 amb un remat que treuen sota pals els defenses riberencs de Xisco Campos, una jugada fruit de la combinació de Javi Martínez i Marcos, amb un remat del 9; i una caiguda del mateix jugador que no assenyala Navarro Fuentes. Al 38, Marcos confirma que no és el seu dia rematant al lateral de la porteria, mentre que Perera intenta filtrar passades entre els centrals que cauen repetidament en el fora de joc.

Però, finalment, en un altre regressió, aquesta vegada més propera, a la primera part, una falta al lateral del Gol ‘Mar’ és caçada pel defensa Moyano i acaba al fons de la xarxa. 1-2. Silenci artificial, celebració visitant a la gespa i xiulada contra l’àrbitre. Finalment, resignació col·lectiva. La celebració del gol de L’Hospitalet bullia –sorpresos segurament perquè és un premi excessiu en camp contrari— en contraposició a la mirada gèlida del soci del Nàstic. La realitat depèn dels ulls de qui la mira. I en aquells ulls, una pel·lícula del passat tornava a començar. Aquest any, tampoc.

El segon gol va accelerar el pols grana. Virgili entrava per un defensa, Mairata, i els atacs, ara sí, eren més plens d’impotència i ansietat, de cor i de ganes, que de mecanismes i convenciment. El cronòmetre demandava futbol directe, però no era el dia d’uns davanters que van tenir prou situacions de gol per decidir el partit abans de l’empat, i abans d’anar per darrere en el marcador. L’expulsió en el temps afegit del defensa Xisco Campos, per un cop de colze a un rival, va acabar per esgotar un temps entre xiulets i incredulitat. Primera derrota a l’Estadi d’un Nàstic que ja començava a somiar ara que té arguments a la gespa. Ara cal que el mirall sigui fidel a la realitat, un fet que no és mai un hàbit en el futbol.

Fotografia: La leyenda del 10

Luis Alberto Moral Pérez

Crónica del Gimnàstic de Tarragona - Reus Deportiu (11/11/2012)

Qui no s’arrisca, no pisca

El Nàstic de Tarragona s’imposa al Reus Deportiu per 2-1 en un derbi en el que sempre va portar el pes del partit, i que es va decidir en un final emocionant marcat per tres gols en nou minuts.

Començava el derbi el diumenge al migdia amb una assistència digna d’un partit molt esperat, poc més de 4.000 persones, la més alta en el que va de temporada al Nou Estadi. El partit començava amb un ritme de joc lent, amb un Gimnàstic que volia la pilota i proposava joc davant d’un Reus ben armat defensivament, que esperava pacientment el seu moment al contraatac.

L’equip de la capital es distribuïa en un 4-2-3-1, amb una línea de mitges puntes tècnics composada per Bueno, Arriaga i Calderón; i amb l’ organitzador de Lerma al doble pivot. De nou, l’atacant del planter Virgili. El conjunt reusenc sortia amb un teòric 4-3-3, que en posició defensiva es replegava en un 4-4-2 o un 4-5-1, amb dues línees defensives molt juntes i agrupades des de la frontal de l’àrea gran fins al centre del camp. A dalt, el Deportiu situava al migcampista creatiu Masqué, buscant assistir, una mica més endarrerit, el ràpid Sergio León.

Aquesta superpoblació de jugadors interceptaven contínuament els intents de combinació dels migcampistes granes. El Gimnàstic treia la pilota jugada, per mitjà de Lerma, Rodri s’encaixava entre els dos centrals i els laterals, Vélez i Benito, oberts, pujaven les bandes. Aquest agrupament de migcampistes de treball defensiu agrupat en les dos línees de l’equip de Castillejo obligava a carregar el joc cap a les bandes, per on només s’apropaven, amb perill, Calderón i Benito durant els primers vint minuts. Al 21, el mateix Calderón, després d’un error en el rebuig del porter del Reus, Àngel Blasco, retalla i remata perquè salvi sota pals el central Ferran, la primera ocasió de perill de tot el partit.

Per la seva banda, el Reus s’estirava poc, però ho feia amb verticalitat i rapidesa amb la mobilitat de Sergio León, les assistències de Masqué i l’arribada del lateral omnipresent Taranillas. Així, el lateral, quasi remata una centrada al punt de penal del mig al minut 14. Però, la pilota aturada era l’arma més efectiva dels del Baix Camp. D’aquesta manera Beñat quasi fa el 0-1 al 38 amb una rematada al primer pal a l’àrea petita que para Rubén Pérez.   

La segona part seguia la mateixa tònica, però amb un canvi sobtat d’escenari: començava a ploure, i el temps alternava el sol d’un diumenge de vermut amb la pluja constant de la tardor més grisa. El públic s’ho mirava agrupat quasi per complet des de les tribunes cobertes, en un gest del club en obrir-les durant el descans al públic que estava situat al gol i a la tribuna preferent, que van anar ocupant-les fins emplenar-les. Bon detall.

Com que el temps patia de bipolaritat, el partit va mimetitzar les símptomes. El joc es debatia entre la contenció reusenca, en uns primers minuts travats, plens de targetes grogues; amb les noves variants proposades per l’equip local: l’agitació de David Haro, que va firmar uns primers minuts efervescents; l’aparició d’un Arriaga més constant, que li proporcionava al Nàstic un domini més clar a mesura que avançava el partit.

Però per sobre de tots ells, l’home que canviaria definitivament l’argument va ser Eugeni. Substituïa al mateix Arriaga al 67 i en poc més de vint minuts va revolucionar el match. Tot just sortir va provar els reflexos del porter Blasco amb un xut fort i ras (74’) en la primera acció clara de perill de la segona. Les combinacions del Nàstic eren ara cada vegada més contínues i fluides a causa de la mobilitat entre línees d’Eugeni, que atorgava una marxa més a la sala de màquines dels de Salamero.

L’ambició grana per guanyar el partit es van evidenciar en l’aposta ofensiva de l’entrenador grana: treia també a Rodri per Quintana i el Nàstic sumava cinc jugadors de creació per darrere de Virgili. No va trigar gaire en fer el primer: centrada des de l’11, Haro, i rematada perfecta del davanter guanyant l’esquena al defensa. Minut 85.

Començava així la bogeria final: ocasió de León després de la represa que surt fora per poc i, a la següent jugada, en un sortida del Reus, recuperació grana d’un David Haro que s’interna  pel centre d’una defensa despoblada i oberta. Defineix enganyant a Blasco fent el 0-2. Minut 89. I quan semblava un derbi sentenciat, durant els quatre minuts d’afegit, el migcampista del Deportiu que havia sortit a la segona part, Álvaro, s’avança al defensa en un centre desesperat des de l’extrem dret. 2-1 i tensió fins al 94’. El temps ja havia decidit que la pluja era més apropiada pel novembre: l’aigua baixava cada vegada amb més força. I el futbol també, aliat aquesta vegada amb l’espectacle, va recompensar l’esperit ofensiu i atrevit del Gimnàstic i no la prudència conservadora d’un Reus treballador i parc.

Luis Alberto Moral Pérez