DOSSIER. Diumenge de football. “Touchdown, volem touchdown”

Reportatge i crònica de l’inici de la lliga catalana sènior de futbol americà. Primera part.

El passat dissabte deu de novembre va començar la XXVLFCA SR 2012-2013. Durant el present curs, seguirem els passos dels Imperials de Reus a la primera categoria de futbol americà a Catalunya. El passat 2 de desembre es van estrenar a casa, i La leyenda del 10 va ser-hi allà per explicar-ho. Comencem.

 “Touchdown, volem touchdown”

Sortien els Imperials de Reus després d’haver perdut el primer partit de lliga al camp dels Bocs d’Argentona, un dels equips forts de la categoria i principal rival dels del Baix Camp. La invocació cantada del “touchdown, volem touchdown” conferia un to d’aficionat a una petita graderia mig buida: l’ambient és familiar, amateur, amb uns espectador fidels i uns altres que s’apropen, segurament, portats per la curiositat cultivada del boca-orella, o per l’efecte rebot de la congregació popular en els partits del Reus Deportiu, el camp annex, on juguen els Imperials.

I el càntic era tota una declaració de principis, la finalitat que justifica els mitjans. El touchdown es l’objectiu del joc. L’excusa que disposa vint-i-dos jugadors (divuit, nou per cada equip en la lliga catalana; 11 en altres lligues professionals, com la NFL, competició americana de referència) en un terreny de joc de cent iardes, dividides en dos camps, cinquanta per a cada un dels equips.

En unes mesures més nostres, si cada iarda són 0,9144 metres en la definició internacional moderna, la distància total del camp es de 91,44 metres. Tota una plataforma ideada per exhibir l’espectacle del viatge de l’ovoide des del punt de sacada fins a la zona d’anotació. Segons comentaven els entesos seguidors dels Imperials, el partit es plantejava com un interrogant. Després de guanyar la final de la lliga de la temporada passada contra els Bocs, el mateix rival va sotmetre als del Baix Camp a una sequera anotadora en la primera jornada: 21-0.

La temporada començava amb dubtes, i els Urolokis de Barcelona es presentaven a Reus després de perdre 16 a 0 amb els Reds de Terrassa. Ambdós equips buscaven la primera victòria de la temporada a la segona jornada. També començar a anotar, després d’una primera jornada en blanc. Duel de necessitats, titllaven els diaris esportius recurrentment a les seves portades de diumenge.

La batalla

Però els dubtes es van aclarir aviat. Sense temps per al drama, el partit va tenir des del principi un protagonista clar i un senzill argument: la voracitat dels Imperials va devorar les esperances dels ‘blanquivermells’ de Barcelona sense cap tipus de pietat ni opció. La superioritat reusenca va aturar en defensa els tímids atacs dels Urolokis, i va castigar durament la defensa barcelonina.

Els partits de football estan clarament dividit en dos parts: el joc ofensiu i el defensiu. Fet que hi contribueix el ritme pausat i explosiu d’un partit: és més una suma de moltes accions intenses però breus, entre xiulet i stop, break i falta. Tant és així que una plantilla d’un equip de football està composada per atacants i defensors, en alineacions diferents. Quan un equip ataca, juguen els especialistes en atacar, més hàbils i ràpids generalment; i quan es defensa, entren els defensors, sovint jugadors amb una complexió física més robusta, especialitzats en bloquejar i placar els rivals, tan en estàtic com en moviment.

El temps del partit –consta de quatre quarts de 15 minuts a temps parat— s’organitza en diferents possessions del dos equips. Només hi ha una pilota, i cada conjunt l’ha d’intentar portar cap a la zona d’anotació o endzone del contrari, creuant tot el camp des d’on es trobi. Per això disposa de quatre intents, o downs, per superar deu iardes com a mínim. Si ho aconsegueix, tindrà quatre oportunitats més per superar uns altres deu. Quan no sigui capaç de fer-ho, ha de cedir la pilota a l’altre equip.

Les maneres d’executar un atac poden ser vàries, i moltes són un híbrid de les diferents maneres de jugar i plantejar un partit. Però les bàsiques són dues:

1) El joc terrestre, que consisteix en donar-li en mà la pilota a un jugador ofensiu per a què aquest corri endavant mentre els altres membres de l’equip van bloquejant rivals obrint-li un camí per arribar a la zona d’anotació

2) El joc aeri, que es basa en el passada de jugador-eix de l’ofensiva: el quarterback (o QB), cap endavant, mentre un jugador es desmarca dels rivals, per mitjà d’un entramat de placatges i desviacions en una carrera, des de la recepció fins a l’endzone.

Durant tot el partit, el vent va obligar a que la pilota circulés pel ‘terra’,  més entre les mans dels atacants, donades les turbulències en les ‘espirals’ llançades camp a través. El temporal no ens va permetre veure, potser, les virtuts ofensives d’ambdós quarterbacks, més preocupats en buscar altres camins alternatius en les mans del seus corredors.

Amb encert, en el Reus, l’alineació o roster principal el formaven el QB Óscar Rodríguez i els receptors ‘Siscu’ Domínguez, Adrià Solis i German Perea, que van protagonitzar les anotacions en carrera, guanyant iardes fàcilment e ingressant en la línia d’anotació principalment pels seus mitjans, gràcies a la seva velocitat, capaç de crear jugades, com demostra la marca personal del dorsal 21, ‘Siscu’ Domínguez, amb 5 TD al final de partit.

Acabava la primera part, doncs, poc podem dir dels jugadors d’Uroloki: el 41-0 que il·luminava el marcador ens deixava clar que ens esperava una segona part sense història, donada la exhibició d’uns Imperials ambiciosos i intensos que no es van aturar en cap moment, molt al contrari: van aprofitar l’embat del vent per incorporar la força i la intensitat als seus moviments.

El tempo d’un partit

Si aprofundim, els temps d’una jugada són els següents: els jugadors s’organitzen al voltant del punt on s’inicia tot, la línia de scrimmage, alguns en una fila una davant de l’altre. Darrere, a l’anomenat backfield, hi ha una segona línia de jugadors més específics que intervindran de manera protagonista a la jugada. La primera línia, on hi és el center –l’encarregat de posar en joc la jugada al snap o primera acció de sacada– és una primera muralla per a què els encarregats de portar el joc tractin o de buscar un passada, profund o curt; o d’iniciar una jugada de carrera. La segona línia defensiva també busca, de manera particular, aturar a aquests jugadors ofensius amagats darrere d’aquesta ‘línia Maginot’.

Si en un passada, una pilota és agafada per un rival, aquesta situació es coneguda com intercepció o turnover, i la possessió canvia automàticament a l’equip contrari, que inicia en aquell moment la seva jugada ofensiva. En moltes ocasions, per la poca disposició ofensiva dels homes que hi són al terreny de joc, i per les seves escasses dots defensives, acaba en touchdown. Però quan el jugador és agafat pel defensor abans d’arribar al final del camp, la jugada ofensiva de l’equip que acaba de recuperar la pilota partirà d’aquell determinat punt.

És amb el fumble, una pilota dividida, que ha caigut al 'verd' però que encara pot ser recuperada per qualsevol dels dos equips (normalment quan la pilota cau, la jugada finalitza, només amb aquesta excepció), un dels moments del joc en el que el sistema de torns de possessió s'accelera. Aquestes situacions dinamiten el ritme acompassat i organitzat del partit, com una moneda a l'aire que pot mostrar qualsevol cara mentre cau, on la intensitat dels jugadors torna a ser protagonista en la definició de les accions.

També hi ha un tercer bloc de jugades, les jugades especials (que en equips professionalitzats són executades per uns altres jugadors que habitualment només es dediquen a aquella acció) com són:

•      la sacada: un jugador d’un equip xuta una pilota camp a través, i qui l’atrapa l’ha de retornar cap a camp contrari; on el parin començarà el joc ofensiu d’aquell equip

•     el xut: acció protagonitzada pels kickers, que poden també intervenir en la sacada, un xut és la finalització d’una jugada d’una manera alternativa, que després explicarem, per anotar

Els protagonistes principals de la trama tenen uns noms tècnics que coneixerem breument a continuació:

El ja mencionat quarterback és el jugador que vertebra el joc ofensiu d’un equip. D’ell depèn tot l’estil de joc, i les possibilitats de joc d’un equip passen perquè tingui un bon jugador en aquesta posició, ja que participa en totes les jugades. I no només de manera testimonial, ja que és ell qui decideix –amb l’entrenador, és clar—quina jugada ha de ser escollida per a cada moment. És el jugador més important i, per tant, més mític del football, el que guanya més diners i el que escriu amb més protagonisme la llegenda.

El running back és el jugador, principalment, encarregat de portar el joc de carrera: aquell velocista hàbil capaç de sortejar rivals per portar la pilota el més lluny possible. Com més professional sigui l’equip, la posició agafa més matisos i funcions: des del típic corredor al half back, varietat defensiva dintre de la terna ofensiva, més encarregat de alliberar de contraris el camí als altres jugadors.

El wide receiver és el jugador de l’atac que rep les passades del QB, es mou habitualment per les bandes, en moviments automatitzats i sincronitzats amb el quarterback, que sap quan trigarà aquest exactament en estar en una posició determinada per llençar allí la pilota.

El linebacker és el nom pel que es coneix aquell jugador defensiu que intenta taponar els forats perquè no passin els atacants i es desplaça per aturar-los. El seu lloc és la primera línia, a la segona línia –anomenada secundària—, té unes altres funcions que exerceixen els cornerbacks.

Segona part: el tràmit

Al tornar dels vestuaris, la segona part va perdre intensitat i el ritme va estar marcat per les continues faltes que van allargar el tràmit dels dos últims quarts. Hem de dir que el ritme és ben diferent als tradicionals esports europeus, i moltes accions semblen no revestir cap interès per l’espectador. El timing del partit contempla parades continues entre les diferents jugades, amb una durada de tres hores aproximades en total cada partit. Les jugades, però, que gaudeix la graderia tenen la breu intensitat d’uns segons semblants a una explosió.

De sobte, després de deu minuts plens d’interrupcions, el corredor agafa la pilota, zigzagueja un rival, se’n va d’un altre, velocitat, reflexos, quasi cau, retorna a l’equilibri, i amb l’ajuda d’uns placatges que obren un petita esquerda en la muralla, en cinc segons, entra amb la coordinació d’una ballarina en la zona d’anotació. Allí comença la festa, es repica la cuirassa, tira la pilota, i balla i/o salta amb ràbia. La banqueta envaeix el camp i l’entrenador els esbronca. Però tots xoquen un contra l’altre, cridant, la seva forma particular d’abraçar al company.

I entre faltes i pauses es va anar consumint un partit que els Imperials ja havien encarrilat a la primera part, i a la segona van continuar amb la solidesa mostrada, engreixant poc a poc el marcador, fins arribar als 54 punts finals. En total, van ser 8 touchdowns, que multiplicats per sis punts que conta cada TD fan un global de 48 punts.

Quan s’aconsegueix una anotació, s’obren dos opcions: o bé es tira un xut a poc metres de l’endzone, que val un punt; o bé es pot iniciar una altra jugada des del mateix punt, que en el cas que entri en la zona de touchdown, contaria dos punts. La primera és la opció més conservadora i més freqüent; la segona, la més arriscada, habitual en les remuntades. Com el partit va ser fàcil, es van tirar 8 extra points, fallant un, i l’últim no es va arribar a llençar perquè l’àrbitre va xiular el final, oblidat per la seva intranscendència.

L’actual campió de la categoria, els Imperials de Reus, es col·loquen tercers a la classificació, els primers amb una victòria i una derrota, darrere dels dos únics equips dels vuit que conformen la lliga: els Bocs d’Argentona i els Senglars de Vall d’Aro. Els quatre primers passaran al play-off final, que es disputarà a eliminatòries a un partit fins arribar a la gran final.

Els Urolokis són vuitens, últims de la classificació, en el seu pitjor debut de la història, segons va declarar al final del matx el seu experimentat entrenador Marcos Guirles, ja que encara la seva ofensiva no ha estrenat el marcador d’anotacions; en canvi, han rebut 70 punts en contra.

En la segona part del reportatge, parlarem amb en Bart Iaccarino, nou entrenador dels Imperials de Reus aquesta temporada i el seu nou projecte per a la entitat.

L’ambient exòtic i proper del football

Qui s’apropa al Camp d’Esports Municipal de Reus durant un partit de football,  pot veure una escena poc freqüent a casa nostra: un camp obert, de gespa, amb unes marques semblants a una graella, i un jugadors que porten unes vestimentes acolorides, amb cuirasses internes que hipertrofien el tòrax, en una reminiscència clàssica –ja sabem, el tòpic mens sana i corpore sano dels clàssics— que arrodoneixen amb cascos de guerra adornats amb uns escuts prou estrafolaris.

A més, la participació del públic és també diferent al que estem sovint acostumats, especialment en un dia en el que juga el Reus Deportiu, estadi contigu al del football. Així, si un gol de Prades al minut 95, com va passar el passat dia 2 de desembre, és corejat amb una eufòria col·lectiva de milers de persones en un equip de segona divisió B; una exhibició de football ofensiu en un equip de primera línia catalana només és celebrat per un escàs quòrum familiar.

I és que el futbol americà no està gaire instaurat a Catalunya, ni a l’Estat espanyol –els Imperials són l’únic equip de tot el Tarragonès—, tot i que no per això l’espectacle perd la seva essència, sinó que guanya en puresa, lluny del professionalisme espectacular i lumínic de la National Football League americana. La lliga catalana està més a prop, llavors, d’alguns partits universitaris que serveixen de pedrera d’aquesta primera lliga professional del món.

Un ambient que connecta amb els orígens d’aquest esport i que l’aïlla del seu brillant embolcall en què el potent model de negoci de les principals franquícies associades han convertit la lliga dels EEUU. Aquí, en gaudim d’una altra manera: podem anar al camp sense pagar entrada i situar-nos a dos metres de la banqueta, just on escalfen els jugadors que esperen el seu moment. Podem escoltar les xerrades tècniques de l’entrenador, viure com un equip es cabreja amb l’àrbitre o prepara una jugada. Podem, fins i tot, assentar-nos a la banqueta, parlar amb el jugadors, sobre tot si portem una samarreta verda i daurada i no tenim gaire vergonya.

Ho podríem provar, perquè el futbol americà és com una petita família, tot el món es coneix i es saluda quan hi ha partit, una vegada cada mes. I es pot aprendre, i es pot mirar des d’una banda el partit, com si estiguéssim a un institut d’un petit poble de Texas, i ens apassionés el futbol ‘meló’. Però no, som a Catalunya, i ens ho hem fet nostre, a la nostra manera, amb àrbitres que aquí també són xiulats. Aquest esport és també nostre perquè ho fem genuïnament diferent. Amb la nostra passió. I d’aquesta diferència, neix la puresa que segurament enyorin al país bressol de les antigues llibertats.

Luis Alberto Moral Pérez (@luisalberto_m)

Fotografies del partit cedides per Imperials Reus