En aquesta entrada no parlarem de cap partit de futbol, ni farem cap
entrevista a cap esportista. Ens prenem aquesta columna, després d’un temps de
silenci, com una mena de sumari per reflexionar sobre el que vindrà pròximament en aquest blog. I en
especial sobre com vindrà. Accelerarem, doncs, el ritme
d’entrades que el blog ha registrat en el seu primer i breu període de vida,
alternant a partir d'ara els continguts periodístics —donant rellevància a les entrevistes de personatges destacats, llunyans; trepitjarem les fronteres— amb altres entrades més breus, de nou
format, en les que abocarem les nostres reflexions personals sobre les
pràctiques periodístiques esportives, i també generals, que es practiquen a la
xarxa: un nou horitzó que ja està esdevenint camí i empremta de la premsa
escrita.
Així doncs, és aquesta entrada una cruïlla on es troba el passat i el
futur de La leyenda del 10. El present no existeix en
aquesta plana: la lletra escrita, la reflexió, és part del passat, una manera
d’estirar-lo per evocar les seves emocions, refer-lo amb altres pensaments, i
tot deformat, arribar a aprendre alguna cosa d’ell. Per exemple, podem rememorar
un partit de futbol per revestir-lo de misticisme. L’altre dia
recordava el dia que el Nàstic de Tarragona va ascendir per darrer cop a la
Primera Divisió espanyola. Vaig veure el partit en una televisió que no acabava
d’agafar el canal i, entre la boira UHF, es podia divisar la calba d’en Luís
César, aquell entrenador gallec que va obrar un miracle i, com el geni de la
llàntia, va desaparèixer. Una temporada més, molts fitxatges després, i dos
tècnics despatxats, l’equip tornava a Segona amb un somni viscut, com qui es
lleva d’una borratxera en un llit estrany. Però l’evocació del passat mai
és innocent. Parlem d’aprendre d’ell, i una cosa m’ha quedat clara en les meves
esporàdiques visites al Nou Estadi aquesta temporada. La
reminiscència d’un Nàstic d’elit em donava l’altra cara que la realitat em
negava. Anar la primera volta aquesta temporada al coliseu grana era entrar en
la decadència. Com ho és, segurament, visitar el Carlos Tartiere o enfundar-se una samarreta del desaparegut Club de Fútbol Palencia. Una decadència feta de
graderies buides, jugadors inoperants i una sequera golejadora que va durar
moltes jornades. Però un bon record en temps dolents és com un gol de rebot i amb el cul
després de tres mesos sense marcar-ne cap: un crit a l’esperança, com l’inútil espíritu de Juanito. Un record que vam estirar
fins que van arribar els reixos, i van portar, entre noves inversions, de cop, un equip competitiu que
obligava a il·lusionar-se. I jo pensava en l’ascens, en aquella tarda davant
d’una tele amb les antenes a la babalà, i, de fet, no volia tornar a la
realitat. Havia confós el somni amb la vigília. Aquesta melangia que em va
dominar tota la segona volta, i que m’impedia tornar al camp, és la que té
presonera el poder creatiu d’aquest país.
I més en temps difícils, que tots ho són, però especialment aquests —ens
ho repeteixen cada dia els telenotícies i les converses d’ascensor que, més o
menys, sempre tenen la mateixa originalitat—, en els que tothom comparteix en
veu alta les inseguretats pròpies d’allò que vindrà. Ens han estripat les brúixoles
i els mapes. De fet, ens ho han trencat tot. Escoltem els gurús moderns amb una esperança fútil que
sabem, en el fons, que no espera res. Perquè tampoc diuen res. Volem una
paraula d’ànim i respostes. Un "va, ho estàs fent bé, tot
s’arreglarà". Volem saber si la jornada de vuit hores, les catorze pagues
i els trenta dies de festa s’han acabat per sempre. És el món del periodisme un
món especialment fotut —com tots, eh, no es
cregui— sí, com tots, però escolti, que també hem d’inventar-nos un nou lloc
de treball, eh. Cadascú el seu, emprenedoria, i intenta trobar el segment de
mercat que no està cobert. Visca el branding. Tinc un iPhone i no sé com funciona. I s’han acabat els dies grisos, noi, i la falta de
talent. Fàcil és parlar, ho veiem cada dia a Telecinco, però no és tan fàcil començar a picar pedra i marcar noves direccions.
Al marge dretà d’aquesta plana veuran alguns
exemples de noves direccions. El mestre, que és el Martí Perarnau,
té un magazín esportiu, polifònic i poliesportiu. Qui vulgui llegir sobre el
joc, conèixer com s'explica un esport, saber, que entri. Endavant.
Fa poc, va obrir un espai de pagament, el Club Perarnau, amb un material
exclusiu pels seus abonats. El
concepte del freemium, on ofereix gratuïtament aquells continguts
d’actualitat, i d’altres de qualitat per intentar atrapar el lector; mentre va
teixint tota una literatura espectacular, amb revistes i monogràfics, a la part
interior del que va començar com un blog esportiu. Un altre exemple és Camp d’esports.
Un web de mínims, senzilla i diàfana, ens obre l’actualitat esportiva del camp
de Tarragona, molt imbricada en enfocament amb aquest blog. Es finança, fins on
sabem, gràcies a la publicitat, com el model de negoci tradicional. Un diari esportiu en català i tarragoní, a més,
virtual. Oferir continguts en aquest àmbit no és gens fàcil.
L’últim exemple que volem posar de relleu és la revista en paper Panenka.
Fa poc, el meu amic Toine Ramos escrivia al seu Bloc de notes unes ratlles, com li agrada dir a ell, sobre aquest negoci emprenedor, jove i vintage. Un
experiment romàntic: crear una revista esportiva que no parla des de la
perspectiva habitual, la del diari més venut a l’Estat espanyol, per exemple.
Un cas encoratjador i diferent, que potencia un ús transmèdia dels continguts
amb aplicacions i web, però que centra els esforços en un format de paper luxós
i, quasi bé, lasciu.
Sort.
Tres exemples molt recents. Tres casos que ens omplen d’esperança i comencen a obrir llum a
l’obscuritat. Si més no, encenen una espelma. Cosa molt millor que maleir-la. Perquè la paraula ens ha d’obrir una porta al futur. Perquè si fem present el
passat ens estem mentint a la cara. Perquè hem de tornar al camp, pujar les
escales i mirar la gespa, amb uns ulls nus i nous cada dia. Perquè avui, ja, comença la nova
temporada, la temporada en la que tornarem.
