El
reflex d’una trista realitat
El Gimnàstic de
Tarragona perd a casa (1-2), malgrat ser superior quasi tot el partit contra un
C.E. L’Hospitalet ben plantat al terreny de joc, que va aprofitar la
seva fortalesa en defensa, l’atzar, i un parell de faltes al final de cada part
per remuntar el gol inicial de Marc Martínez (15’). El conjunt tarragoní
trenca la seva ratxa positiva en la segona volta. La derrota és la primera
a casa de tota la temporada.
Diumenge passat a les 12, 2.235 espectadors s’aplegaven al
Nou Estadi de Tarragona amb una esperança més fruit de les sensacions que
estava donant l’equip en els darrers partits, que de la realitat crua de la
taula classificatòria. Aquesta il·lusió també havia contagiat a uns mitjans que
sondejaven a l’opinió pública grana contagiada per l’al·lè optimista del bon
futbol de l’any 2013. Però, a les 14.05, la gent sortia del camp amb un rumor ja
conegut a la grada en els darreres temps: la queixa i el mal humor incomodava l’espectador
atònit, que mirava un marcador que no li retornava el que buscava. Un mirall
trencat.
Enmig d’aquest migdia assolejat i fredolic, un partit que
posa de relleu algunes de les lleis fonamentals del futbol: la doble realitat
que, en alguns casos, separa el joc del resultat, l’absència de justícia, i la
diversitat de camins per arribar a l’únic valor perdurable en aquest esport: el
gol. I amb ells, els resultats. Tot i que els més romàntics no hi estaran d’acord,
ningú recordarà amb el temps el partit de la jornada 28 de la temporada
2012-2013. I sí que hi ha motius per escriure unes línies. Comencem.
Plantejament
Els primers minuts del partit confirmaven la capacitat de
l’equip local per moure la pilota amb sentit i generar ocasions de gol. Aquest
Gimnàstic vol tenir la pilota i, a diferència del començament de la competició,
ara sí que té arguments per fer-ho amb solidesa. A l’alineació, a causa de les
absències, De Lerma es situava amb Marc Martínez al mig del camp, tot i que
aquest últim tenia més llibertat per pujar l’atac. És l’encarregat de recollir
la pilota en la base de la jugada i de distribuir-la als atacants. No debades
és el 10.
Però el joc ofensiu grana es complementa amb altres armes
eficaces com els laterals, tot i que en aquest darrer partit Fran Vélez, un
central, va ocupar la posició de lateral esquerrà. Vélez va reforçar la zona
defensiva enganxat a una línia de tres defenses amb els dos centrals, completant
les cobertures predisposades per defensar el millor atac de la categoria, com
va confirmar en roda de premsa Javi Salamero. A la dreta, emperò, el
jove Alberto Benito va tenir moltíssima presència atacant durant tot el partit,
exhibint la seva millor qualitat: la velocitat. De la seva societat amb l’hàbil
migcampista Javi Martínez, van sorgir la majoria dels atacs.
Per la dreta, un Arnau Tobella massa sol en l’atac completa
la línea de quatre mig campistes per darrere de la davantera Marcos-Perera. El
segon acut a rebre la pilota una mica més endarrere per la seva capacitat de
passada que Marcos, un rematador pur, no té. Aquests dos són també els
encarregats d’iniciar la pressió sobre la defensa rival per provocar pèrdues en
situacions perilloses, un recurs molt present durant l’inici del partit.
Un altre
mecanisme del circuit tàctic de l'equip a tenir en compte: quan Javi Martínez (dorsal 9) mou la seva posició
en diagonal per tal de crear superioritat pel centre de l’ofensiva, Alberto
Benito ocupa l’espai de la seva banda com a carriler, aportant habilitat i
atreviment: pot ocupar l’espai, però amb una defensa estàtica també desborda
per posar la centrada, un aspecte que ha de millorar en carrera. Així va ser
generalment durant la primera part, mentre que a la segona, el 9 grana es va
escorar més a la banda associant-se amb el lateral, que es desdoblava contínuament
per la banda esquerra.
 |
| Fotografia: La leyenda del 10 |
Aquest 4-4-2 inicial va ser complementat per un
Hospitalet que va situar una línia de cinc migcampistes una mica per davant de
la seva defensa de quatre. A l’inici del partit va situar la seva última línia quasi
al mig del camp, per tractar de recuperar la pilota a zones avançades, malgrat
que amb el pas dels minuts anés retrocedint obligat per les batzegades del Club
Gimnàstic. Tot i aquest 4-5-1 defensiu, el lateral esquerre Valentín sortia ràpidament
amb Corominas, Osado, Cirio i Marc Pedraza, a l’espai per aprofitar les
recuperacions de pilota amb un joc ràpid, però amb capacitat d’elaboració.
Després del primer tanteig i escalfament, les ocasions
van començar arribar per part del Nàstic amb un cop de cap de Perera que surt
pel lateral de la xarxa (9’), i amb altres arribades de l’hiperactiu Benito.
Així es com en una falta lateral Marc Martínez dispara al pal curt i fa l’1-0
amb una magnífica rosca que confirmava les bones sensacions dels locals.
Aquestes bones sensacions van continuar durant el primer acte, amb la tranquil·litat
d’un domini que s’anava concretant en ocasions a partir del minut 30: arribades
per sorpresa de Javi Martínez (32’, 36’ o 39’) o remats d’un Marcos (35’, 37’) que
semblava no tenir el dia. Tampoc Perera, el seu acompanyant i màxim golejador
de l’equip, una mica més actiu a la segona part, però sense l’encert d’altres
jornades.
Nus
Minut 44. En un atac sense gaire perill dels visitants,
una falta del lateral dret del Gol de ‘Muntanya’ és sacada ràpidament i el
centre bombardeja l’àrea fins a l’altre cantó. Allí, el lateral Valentín recull
la pilota, amaga i treu un xut poc fort que sorprèn massa a Rubén, que no la
pot blocar i la deixa dins l’àrea petita. El central de ‘l’Hospi’, Viale, la
recull i l’endinsa a la porteria del Nàstic. 1-1 i silenci a la graderia per
primer cop al matí. El que semblava un bon auguri, amb un bon mitjà, el futbol-control
i una defensa ben col·locada, queda sense la finalitat del resultat. Els
assistents, i segurament també els jugadors, pateixen una regressió cap a unes
situacions presents durant una primera volta del campionat plena d’impotència i
fam de gol. Déjà vu.
Sembla que l’efecte hipnòtic del denominat gol psicològic
fa justícia al tòpic, i la xerrada amb el tècnic Salamero tampoc serveix per retornar
a l’optimisme amb pilota de la primera part. Durant la primera fase del segon
acte el Nàstic perd la possessió i s’allunya de la porteria rival. Marc
Martínez desapareix del joc i només la banda esquerra és capaç de portar la
pilota a posicions de privilegi.
Desenllaç
Els canvis van dibuixar una darrera fase del partit. L’Hospitalet
canvia els homes de dalt en una doble substitució –entren Aday i Bakary per
Corominas i Ángel— i Julio Rico, recent ex del Nàstic, per Cirio. Amb la
pilota, el conjunt visitant no té pressa i la mastega sense riscos, mentre que
intenta aprofitar les pèrdues en les possessions granes per sorprendre amb la
velocitat de refresc dels seus homes i les centrades de Rico. Són minuts en els
que no passa res, determinats per l’absència de perill i per les constants
interrupcions per faltes, de vegades més en els ulls del col·legiat murcià
Navarro Fuentes que en el terreny de joc.
Per la seva banda, Salamero se n’adona de la dependència
en la construcció de la jugada de Benito i Martínez a l’esquerra i introdueix
un altre carriler per reforçar la dreta: David Haro. També observa que ha
perdut domini al centre del camp i el reforça amb Eugeni (per De Lerma, l’home
més endarrerit), home creatiu i vertiginós en el seu joc, ple de possessions
llargues i passades arriscades.
La mentalitat ofensiva de l’entrenador del Nàstic sembla
contagiar als jugadors que endeguen una última onada d’atacs, ara conduïts per
l’efervescent Eugeni. Així, la reacció grana agafa embranzida cap al minut 30 amb
un remat que treuen sota pals els defenses riberencs de Xisco Campos, una jugada
fruit de la combinació de Javi Martínez i Marcos, amb un remat del 9; i una
caiguda del mateix jugador que no assenyala Navarro Fuentes. Al 38, Marcos
confirma que no és el seu dia rematant al lateral de la porteria, mentre que
Perera intenta filtrar passades entre els centrals que cauen repetidament en el
fora de joc.
Però, finalment, en un altre regressió, aquesta vegada
més propera, a la primera part, una falta al lateral del Gol ‘Mar’ és caçada
pel defensa Moyano i acaba al fons de la xarxa. 1-2. Silenci artificial, celebració
visitant a la gespa i xiulada contra l’àrbitre. Finalment, resignació
col·lectiva. La celebració del gol de L’Hospitalet bullia –sorpresos segurament
perquè és un premi excessiu en camp contrari— en contraposició a la mirada gèlida del
soci del Nàstic. La realitat depèn dels ulls de qui la mira. I en aquells ulls,
una pel·lícula del passat tornava a començar. Aquest any, tampoc.
El segon gol va accelerar el pols grana. Virgili entrava per
un defensa, Mairata, i els atacs, ara sí, eren més plens d’impotència i
ansietat, de cor i de ganes, que de mecanismes i convenciment. El cronòmetre
demandava futbol directe, però no era el dia d’uns davanters que van tenir prou
situacions de gol per decidir el partit abans de l’empat, i abans d’anar per
darrere en el marcador. L’expulsió en el temps afegit del defensa Xisco Campos,
per un cop de colze a un rival, va acabar per esgotar un temps entre xiulets i
incredulitat. Primera derrota a l’Estadi d’un Nàstic que ja començava a somiar
ara que té arguments a la gespa. Ara cal que el mirall sigui fidel a la
realitat, un fet que no és mai un hàbit en el futbol.
 |
| Fotografia: La leyenda del 10 |
Luis Alberto Moral Pérez
